dilluns, 7 de maig de 2012

#Atonyinats, bojos per la Tuna Race Balfegó

Ahir va ser una travessia dura de veritat, intensa, emocionant, estressant, on cada braçada et provocava l'esforç de com interpretar el mar, de nedar sense parar, sense descans, de tenir moments de glòria i moments de decepció on no sabies si avançaves o el mar et duia cap endins, en resum, aigües obertes en estat pur. El resum personal, #atonyinat pels elements i pel treball mental.

He acabat la Tuna Race Balfegó, encara que va haver moments que no ho tenia tan clar. Per a molts avui ha estat un doctorat en aigües obertes, res a veure amb el que vàrem trobar el dissabte al Prat en el triatló per equips, allò va ser un màster o un curset d'especialització.

La Tonyinada ha començat amb un matí gris i ventós, l'estat de la mar no era favorable, mestral fort de terra cap a mar, el corrent ens portava mar endins, si ens haguéssim posat hauriem arribat abans a Mallorca que a L'Ametlla de Mar.

Em trobo amb en Xavi Llobet i seguim amb la conya del "Ritmo Muerte", però, tornant a la realitat i mirant al mar, ho veiem ben pelut, tocava pencar de valent.

Recollida de dorsal, salutació a en Santi Pellejero, i cap al vaixell, tertúlia amb en Xavi Llobet, en Luis Moya i uns quants nedadors, canvis d'impressions i molts comentaris. Després canvio impressions amb en Kiko Hervás, actualment el gran crack en aigües obertes, tant de bo torni de Londres amb alguna cosa més que una foto amb el Big Ben, una medalla o un diploma estaria bé. Seguim comentant l'estat de la mar i anem mirant enrere per prendre més referències per tornar el més recte possible a L'Ametlla. A l'esquerra del pic està l'arribada, després es veuen les cases i, finalment, l'arc vermell.

Arribem a les piscines de tonyines, dues biodramines amb cafeïna i a l'aigua, al final passo de banyar-me entre tonyines per seguir cascant amb la gent, ja diuen que no callo ni sota l'aigua, ens apropem cap a la corda de sortida, torno a veure a en Santi Pellejero a la barca, avui dirigint la prova, l'aigua s'ens porta cap endins i tothom s'apila a la barca, decideixo sortir per darrera i anar a l'altre costat, per fer una sortida neta. Arrenquem amb una mica de tensió, típic en una cursa. fins que agafem el ritme, una boia a l'esquerra i ens comencem a estirar, passem la segona boia i tot recte cap a L'Ametlla, les referències funcionen, d'aquí la importància de no anar mirant el paisatge i recordar el camí de tornada.

Aquí es rebenta tot, cadascun agafa el seu camí i el mar fa la resta, ens escampem per tot l'ample del mar i cadascun comença la seva batalla particular contra el corrent, les onades i el vent, un repte dur.

En poques braçades m'he quedat sol, seguint el meu camí, lluitant contra els elements, ningú al meu voltant, només gavines que el meu casquet rosa les feia marxar al veure que era un element estrany. La lliuta era dura, i, no podia pensar en les meves coses i gaudir del mar, avui tocava treballar, saltar les onades que calia per seguir les referències i passar per sota de les altres, lluitar contra els cops de mar, aleatoris per l'esquerra, per la dreta, per davant, tot en contra per poder avançar, tot i anar ràpid, les distàncies no s'escurçaven el suficient, més que 5500 metres pintava que serien molts més.

M'he trobat bé, avançant, pensant en interpretar el mar en cada braçada, la tècnica era secundària, però, ha anat molt bé per aprofitar cada remada, sobre tot al final. Quan el pic era "gran" i l'arc vermell era un puntet arran d'aigua el vent va fer una petita treva i he pogut augmentar la velocitat, o aquesta era la sensació, poder fer un bon tros amb el ritme, cadència i posició del cos de forma favorable t'esperona a seguir endavant, uns 300 metres o menys, però, quan l'arc es trobava a uns 1000 metres ha tornat a bufar amb forca i a sentir que el corrent et tirava enrere, que per cada braçada endavant en feia 3/4 enrere, pensava que nedava en una piscina sense final, era el moment "swim Forrest, swim".

Molt a poc a poc l'arc anava creixent, canvio el ritme, fins i tot faig peus, però, la sensació de "swim Forrest, swim" era la mateixa, fins que començo a veure el fons; d'entre la sorra surten roques i començo a valorar la magnitud del meu esforç i comencen 100 metres llarguíssims, amb la platja a tocar i el mar intentant-ho evitar, al cap em passa dir-li al Santi "comença a recollir a la gent que més d'un tornarà amb les tonyines sense voler-ho", de fet el veig a sota l'arc i accelero per comentar-li. Al final arribo aprofitant el màxim de metres nedant i em poso dret ben a poc a poc per no perdre l'equilibri. M'abraço a en Santi i em sembla que li vaig comentar, però, l'esforç fet em duia a assaltar el bufet de l'arribada i tombar-me a rebre un merescut massatge.

En resum, ha estat una prova on s'ha treballat l'adaptació a una mar amb condicions desfavorables, el seguiment a les referències ben preses, l'aprofitament dels recursos tècnics i una degustació d'aigua de mar en les diferents distàncies de la costa.

Pel que fa a la organització, poc puc dir del treball a terra, excel·lent, del de l'aigua, aprovat, el fet de trobar-te sol era una arma de doble full, gaudir de la lluita contra el mar i el vent, aconseguir el repte, el recórrer a l'èpica i tot això, està molt bé, però, si el cos o el cap no et rutllen, has de poder aixecar la mà i que et treguin el més ràpid possible, més si et trobes dins d'una competició. De totes maneres no els hi traurem mèrit a l'esforç que van fer per tenir controlada a tota una colla d'#Atonyinats.

Salut i Aigua

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada