dimecres, 27 de juliol de 2011

Jo també he baixat l'Ebre

Des de fa uns dies que m'han retirat de la vida pública, o, això es pensen, he tornat a la realitat del nedador, a repte posat, i, el primer repte que tenia pendent ja ha passat, va ser el dissabte 22 de juliol, i el repte es tractava de baixar l'Ebre nedant des de Xerta fins a Tortosa, el que coneixem com la Baixada del Renaixement, que enguany es feia per desena vegada.
Trobar-me enmig d'una competició d'aigües obertes era una sensació estranya, si més no per estar tant de temps defenent el nedar pel fet de nedar, però, el fet de trobar-me molts companys de braçades, no vaig poder estar per a tots, em va fer sentir molt bé, sense haver entrenat gaire, i, en un estat lamentable de forma, m'esperaven 15700 metres nedant, en un riu, cosa que no havia fet mai, sort que era riu avall, amb el corrent a favor, cosa que no et treu que serien uns 8000 metres reals, tot i això, som-hi!.
No volia competir, si no gaudir de "lo riu", però, entre gairebé 300 persones buscant un lloc per agafar el corrent favorable les "carícies" no van faltar. Ja en marxa i lluitant per un metre de corrent comencem a baixar, la sensació d'anar ràpid la trobes quan et surts del corrent i et passen, quan les herbes del fons deixen d'estar tombades per la força de l'aigua i t'envolten el cos, una sensació angoixant, penses fer una quilometrada en cotxe, moure a la família i quedar-te enganxat  les herbes, quin mal rotllo, apa, apretada i a sortir de les herbes, a retrobar el corrent i a seguir baixant. 
Un altre punt diferent és la presa de referències, veus la boia, comptes les braçades teòriques i quan tornes a mirar, hi ets a sobre, l'has passat o te l'has menjat. Dins d'aquest riu canvien força les referències cal mirar endavant, per trobar les boies i esquivar els bancs d'herbes, no sempre és bo seguir al de davant, cal mirar el fons i veure com es troba la vegetació, i, com mai, cal sentir l'aigua, com em vaig recordar d'en Bruce Lee, calia desconnectar de tot, deixar de competir, de presses, i, tornar a les sensacions, sentir com flueix l'aigua i et porta riu avall, com t'empenys agafant aigua, marcant la braçada. Una vegada assolit aquest estat de fusió, em va costar més d'una hora, començaven les interrupcions, un caiac més perdut que un pop a un garatge, un que tenia pressa per recollir la samarreta i l'entrepà, res que no passi en la part més popular d'una cursa.
Passades les incidències típiques d'una cursa i tornant a l'estat de comunió amb el riu penso que no estaria malament prendre'm un gel dels que porto al banyador, si més no per agafar forces per arribar, però, en aquell moment diviso una motora amb en Joan Marsillach i li pregunto que si vaig bé per anar a Tortosa, i, em contesta que una mica més avall i a l'esquerra, que em quedava un quart d'hora. Perfecte, passo del gel i poso rumb a Tortosa, dues corbes al riu i diviso una torre amb un rellotge, ja ho tinc aquí, segur que arribo. 
Passat el monument feixista als caiguts a la Batalla de l'Ebre, cal recordar als dos bàndols per igual, em va fer aixecar la mà amb les quatre barres, un homenatge a tots els que han mort per la imbecilitat, l'ambició, l'oportunisme, el poder o el fer diners a costa dels altres. Després un record molt sentit, per la meva familia, la que està a peu de riu, la que hi és malgrat tot, i, la que va marxar. Potser és la millor manera de celebrar la consecució d'un repte, la més íntima, la que t'omple les ulleres de llàgrimes. Encara que no hi ha millor manera de fer-te tornar a la realitat com un bon manat d'herba. Poso fil a l'agulla i cap a l'embarcador, a trobar-me amb els companys de viatge i, sobretot, amb la meva família. Content d'haver assolit un nou repte i de poder-ho compartir amb tots.
Com ja sabeu, la vida continua, i, després d'aquest un altre, us el podré explicar?!
Salut i Aigua!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada