XI Baixada del Renaixement, el pas previ a l'Ultramarató DS de l'Ebre

Aquesta temporada les travessies amb condicions adverses em persegueixen. Si al maig va ser la TunaRaceBalfegó, ara ha estat la XI Baixada del Renaixement, que amb 30 centímetres menys de riu el corrent no et duia tant riu avall i les algues estaven més a tocar.

Tornar al riu per revisar com de dur es presenta l'Ultramarató DS de l'Ebre, i, viure-ho arran d'aigua em permet tenir en compte moltes més coses de les que ja tenia avaluades. De moment estem estudiant un segon temps de tall a les 7 hores a Campredó, ens refermem en la seguretat de la prova i que hem de reforçar l'equip de voluntaris. Si a més apareix alguna butxaca caritativa que vulgui fer-nos confiança en aquest projecte. millor.
Doncs bé, una sortida amb molta gent. uns 250 participants, tumultuosa i més pròpia d'un triatló, el que no m'esperava es que estaria gairebé tres quilòmetres fotent-me d'hòsties per agafar un ritme còmode per poder nedar, Ho sento pel que es va endur el cop de colze a la boca, però, per on no es pot passar i t'avisen, no ho intentis, costa poc deixar-te anar dues braçades i passar per l'altre costat. Al final aconsegueixo agafar el ritme, però, al contrari de l'any passat en cap moment vaig anar sol. Havia moments que veia a la gent serpentejar per aprofitar la corrent, en molts moments imperceptible. El fet de que el riu estigués un pam més baix que l'any passat era la manca de corrent i la proximitat amb les algues, que per cert, van haver moments que semblava que t'arrossegaves per una catifa. Seguir nedant riu avall i trobar-te illes de vegetació segues que s'havies de travessar, seguia amb el ritme constant i esperant el moment on arribaria el cansament, què curiosament va arribar quan es veien els primers terrats de Tortosa, el famós quart d'hora de pagès per arribar. Sort que ja ho sabia, ja queda menys per fer l'aleta amb les quatre barres al monument a la vergonya, esperant que un dia es reconegui que no només van morir feixistes. Res dos ponts i s'acaba. Com és habitual, no compta el temps, compten les sensacions, i, van ser bones, millorables, però bones.
Satisfet i cansat, ara era el moment de trobar-me amb la gent, comentar l'experiència i engrescar-los a participar en l'Ultramarató DS de l'Ebre on us hi esperem el dissabte 1 de setembre.

#Atonyinats, bojos per la Tuna Race Balfegó

Ahir va ser una travessia dura de veritat, intensa, emocionant, estressant, on cada braçada et provocava l'esforç de com interpretar el mar, de nedar sense parar, sense descans, de tenir moments de glòria i moments de decepció on no sabies si avançaves o el mar et duia cap endins, en resum, aigües obertes en estat pur. El resum personal, #atonyinat pels elements i pel treball mental.

He acabat la Tuna Race Balfegó, encara que va haver moments que no ho tenia tan clar. Per a molts avui ha estat un doctorat en aigües obertes, res a veure amb el que vàrem trobar el dissabte al Prat en el triatló per equips, allò va ser un màster o un curset d'especialització.

La Tonyinada ha començat amb un matí gris i ventós, l'estat de la mar no era favorable, mestral fort de terra cap a mar, el corrent ens portava mar endins, si ens haguéssim posat hauriem arribat abans a Mallorca que a L'Ametlla de Mar.

Em trobo amb en Xavi Llobet i seguim amb la conya del "Ritmo Muerte", però, tornant a la realitat i mirant al mar, ho veiem ben pelut, tocava pencar de valent.

Recollida de dorsal, salutació a en Santi Pellejero, i cap al vaixell, tertúlia amb en Xavi Llobet, en Luis Moya i uns quants nedadors, canvis d'impressions i molts comentaris. Després canvio impressions amb en Kiko Hervás, actualment el gran crack en aigües obertes, tant de bo torni de Londres amb alguna cosa més que una foto amb el Big Ben, una medalla o un diploma estaria bé. Seguim comentant l'estat de la mar i anem mirant enrere per prendre més referències per tornar el més recte possible a L'Ametlla. A l'esquerra del pic està l'arribada, després es veuen les cases i, finalment, l'arc vermell.

Arribem a les piscines de tonyines, dues biodramines amb cafeïna i a l'aigua, al final passo de banyar-me entre tonyines per seguir cascant amb la gent, ja diuen que no callo ni sota l'aigua, ens apropem cap a la corda de sortida, torno a veure a en Santi Pellejero a la barca, avui dirigint la prova, l'aigua s'ens porta cap endins i tothom s'apila a la barca, decideixo sortir per darrera i anar a l'altre costat, per fer una sortida neta. Arrenquem amb una mica de tensió, típic en una cursa. fins que agafem el ritme, una boia a l'esquerra i ens comencem a estirar, passem la segona boia i tot recte cap a L'Ametlla, les referències funcionen, d'aquí la importància de no anar mirant el paisatge i recordar el camí de tornada.

Aquí es rebenta tot, cadascun agafa el seu camí i el mar fa la resta, ens escampem per tot l'ample del mar i cadascun comença la seva batalla particular contra el corrent, les onades i el vent, un repte dur.

En poques braçades m'he quedat sol, seguint el meu camí, lluitant contra els elements, ningú al meu voltant, només gavines que el meu casquet rosa les feia marxar al veure que era un element estrany. La lliuta era dura, i, no podia pensar en les meves coses i gaudir del mar, avui tocava treballar, saltar les onades que calia per seguir les referències i passar per sota de les altres, lluitar contra els cops de mar, aleatoris per l'esquerra, per la dreta, per davant, tot en contra per poder avançar, tot i anar ràpid, les distàncies no s'escurçaven el suficient, més que 5500 metres pintava que serien molts més.

M'he trobat bé, avançant, pensant en interpretar el mar en cada braçada, la tècnica era secundària, però, ha anat molt bé per aprofitar cada remada, sobre tot al final. Quan el pic era "gran" i l'arc vermell era un puntet arran d'aigua el vent va fer una petita treva i he pogut augmentar la velocitat, o aquesta era la sensació, poder fer un bon tros amb el ritme, cadència i posició del cos de forma favorable t'esperona a seguir endavant, uns 300 metres o menys, però, quan l'arc es trobava a uns 1000 metres ha tornat a bufar amb forca i a sentir que el corrent et tirava enrere, que per cada braçada endavant en feia 3/4 enrere, pensava que nedava en una piscina sense final, era el moment "swim Forrest, swim".

Molt a poc a poc l'arc anava creixent, canvio el ritme, fins i tot faig peus, però, la sensació de "swim Forrest, swim" era la mateixa, fins que començo a veure el fons; d'entre la sorra surten roques i començo a valorar la magnitud del meu esforç i comencen 100 metres llarguíssims, amb la platja a tocar i el mar intentant-ho evitar, al cap em passa dir-li al Santi "comença a recollir a la gent que més d'un tornarà amb les tonyines sense voler-ho", de fet el veig a sota l'arc i accelero per comentar-li. Al final arribo aprofitant el màxim de metres nedant i em poso dret ben a poc a poc per no perdre l'equilibri. M'abraço a en Santi i em sembla que li vaig comentar, però, l'esforç fet em duia a assaltar el bufet de l'arribada i tombar-me a rebre un merescut massatge.

En resum, ha estat una prova on s'ha treballat l'adaptació a una mar amb condicions desfavorables, el seguiment a les referències ben preses, l'aprofitament dels recursos tècnics i una degustació d'aigua de mar en les diferents distàncies de la costa.

Pel que fa a la organització, poc puc dir del treball a terra, excel·lent, del de l'aigua, aprovat, el fet de trobar-te sol era una arma de doble full, gaudir de la lluita contra el mar i el vent, aconseguir el repte, el recórrer a l'èpica i tot això, està molt bé, però, si el cos o el cap no et rutllen, has de poder aixecar la mà i que et treguin el més ràpid possible, més si et trobes dins d'una competició. De totes maneres no els hi traurem mèrit a l'esforç que van fer per tenir controlada a tota una colla d'#Atonyinats.

Salut i Aigua

Entrenar al nedador adult. El camí a l'autoconeixement..

Els nedadors d'aigües obertes els podem dividir en molts grups i fer-ne moltes classificacions, però, el grup que vull tractar és el nedador adult. En aquest grup tenim els nedadors i els no-nedadors, uns venen d'una escola on el que importa és el resultat i el component tècnic es nota en més o menys mesura. Aquí tenim un grup on polir els defectes pot ser relativament senzill. En el grup dels no-nedadors tenim als que han après a nedar d'adults i els que es defenen a l'aigua, aquí el primer que es treballa és la millora a base d'entrenament fins que arriba la pregunta, per què no milloro si faig tots els entrenaments?. Arribat a aquest punt ens trobem amb el mur de la tècnica, en el que s'ha de re-aprendre a nedar.

El nedador adult, és un ésser amb defectes, vicis i limitacions i ho hem d'assumir i treballar cada aspecte amb molt de compte i prioritzar en determinats punts per iniciar un lent procés de millora. També cal dir que el nedador adult necessita molta més informació, les raons per fer determinades coses, saber que aconseguiran amb allò, quina utilitat té o quin benefici pot aportar.

Però abans ens hem de conèixer nosaltres, hem de tenir un diagnòstic inicial i marcar el punt de partida de la nostra millora. En aquest punt comencem a treballar, ja se que faig malament respecte al model teòric, ara què puc fer?.

Si el que un vol és aconseguir un objectiu tangible, una marca, un repte, el treball tècnic té poc futur si no s'hi posa part per part nostra, el que farem és entrenar, forçar per anar més ràpid i accelerar les lesions. Si ens aturem i comencem un treball de formiga aplicant tota l'atenció al bloc tècnic i a obrir el cos a sentir com es desplaça a l'aigua, els resultats no seran tan immediats, però, seran més consistents, més duradors i amb menys risc de lesions.

Podria fer-vos un assaig molt extens i amb concrecions, però, això és un bloc i és un punt de partida que si voleu explorar us podem donar un modest cop de mà.

Salut i aigua

València LD, bones sensacions tot i no acabar.

Divendres va començar l'aventura del València LD, pels que no ho sabeu un mig ironman, 1900 metres nedant, 90 quilòmetres en bici i 21 corrents. Un cap de setmana diferent, en un entorn de competició, concentrat?, NO.

A l'arribar vaig fer el ritual de recollir el dorsal, allà em vaig trobar amb en Xavi Llobet i en Francesc Solà, la fem petar una estoneta i cap a sopar, a un bar de tapes a 1€ molt xulo que hi ha a Benimaclet, El Cole Bar, es troba al carrer Poeta Altet 22, us el recomano.

Dissabte al matí, volta de reconeixement del recorregut per l'Albufera, amb en Xavier i en Fernanado, 30 quilòmetres en bici acompanyats d'un vent suau, en comparació del de diumenge. Després tornada capa acasa, dutxa i cal a la mascletà de la plaça de l'Ajuntament, sense donar-me compte estava al bell mig de la plaça cridant "Rita bollera, suelta a la fallera" i gaudint d'un espectacle de pòlvora, soroll i gent botant. En acabar a gaudir d'una paella, millor dit de dues, la de carn un pel salada, però, bona i la de marisc, excessives pels que érem i pels que no van venir, ja ho pagareu. Una taula distesa amb el Xavi, l'Olga i família, en Jaume, Super Montesinos, en Ricard i l'Esther i els que un dia se n'anaren Oriol i Jaume, i la Sònia, futura triatleta dels de l'Ametlla. Per la tarda, deixada de bicis i trobada amb dos grans persones, els paratriatletes Javi Mérida i Toni Franco. Després d'un altre sopar de tapes, ja veieu quina concentració, a fer nonetes i a esperar.
Es lleva el dia, i, al sortir al carrer, un vent càlid em desperta, arribo al costat de boxes i deixo el cotxe, tot molt bé, el material, i, cap a les 8 anem cap a la sortida, em decideixo a prendre contacte amb l'aigua, estava freda, però, no era per tant, escalfo i cap a la sortida, em trobo amb en Raúl i arribant tard, però, no tant com la Saleta, arriba el Súper Star Montesinos. Tots a l'aigua, ens posem a primera fila, els hi dic a tots dos, seguiu els meus peus, ja, ja, ja. Clàxon i a nedar, sorprès em trobo darrera un caiac i sense ningú darrera meu, als costats dues parelles de nedadors, érem 5 en línia, tot s'ha de dir, no estava acostumat a nedar tan endavant, però, posat i tenint via lliure, sense cops ni res, cap a pillar casquets grocs (35-39), dit i fet, i, abans d'arribar al gir de 180 ja en teníem uns quants, i, el millor, de baixada quan arribàvem a la tercera boia vermella, un grup de casquets blaus (30-34, els paratris també eren blaus però ja havien arribat), estic que em surto, controlo que vaig el cinquè de la categoria, i, si hagués estat una travessia, el ritme l'hauria incrementat els darrers 400 metres, però, calia conservar amb la torrada que em tocaria viure. En resum, una bona natació, top 5 dels 40-44, i, anant de sobrat controlant el tram d'aigua, visca jo!.
Una transició al més pur estil Lluís, amb tota la calma i a passejar amb la bici, sortint de boxes, em passa l'home bala, en Javi, que havia fet una molt bona natació, disposat a trencar la barrera del so amb la seva cabra. Arribo al pont de la Fórmula 1 i un ventet de cara em dóna mal rotllo, i, tant, quin patiment amb el vent, rodant fort, rondat fluix, era igual, resignació i a veure si no em cansava abans, segueixo la ruta, entre ràfegues de vent espectaculars, i, arribo al primer avituallament a Silla, lluint les meves grans habilitats ciclistes i fins els collons del vent, em paro a esmorzar i a fer-la petar amb els voluntaris, pactem que de pujada em preparin un entrepà de pernil i una mitjana, cosa que al final no van fer, i, faig via cap a Sueca, arribo a Sollana, punt del circuit que coneixia del dia abans, i, vent, i més vent, llavors el repertori de cançons relacionades amb el vent em van venir al cap, a banda d'altres improperis i un moment que anava rodant sol que em motivava al més pur estil Thomas Voekler, passo a la Montse del Reus Ploms i algunes altres noies que anaven castigades pel vent, això es bo, també vaig passar algun altre cadàver a la bici, el promig em semblava bo i tot, amb el que les coses eren positives, arribo a Sueca i un altre gran avituallament, i, llavors comença l'espectacle de l'Al"BUFERA", trams on s'anava a 15 inclinats gairebé 45 graus, jo m'alegrava de portat una bici convencional, sense perfils a les rodes ni lenticulars, en vaig passar a uns quants, ara quan bufava a favor es volava. Cap el quilòmetre 60 paradeta per fer un pipi i passa en Fernando, tot el camí fins a Silla el portava uns 25-30 metres davant. Passat l'espectacle de vent, tornem cap amunt, collons que estava lluny el tercer avituallament, Silla, no hi havia bocata, però, aturada per fer conyes amb els voluntaris, carregar bidons i menjar unes barretes entre bromes. Queda una mica de ruta i cap a València, en total uns 94 quilòmetres a una mitja de 27 i poc, imagineu-vos si no m'hagués aturat a xerrar.
Llavors comença el final, una T2 vertiginosa, ja, ja, ja, i surto a córrer, intento parar al vàter de la sortida de boxes i de poc em desfaig en vòmits, agafo embranzida i als 50 metres, rampes als quàdriceps, per menjar i beure no podia ser, evidentment, la manca d'entrenament de cursa a peu em passava factura, arribo al Veles i Vents i faig una sessió d'estiraments, sembla que una volta a la Malva-rosa es pot fer, un miratge, rampa al quàdriceps dret i com patir per patir no és cosa, em torno caminant cap a l'arribada, aprofito per anar parlant amb companys i amics com l'Elena. que havia de públic i cap a casa.
Ara, hi tornaré, això si, esperant poder portar-ho tot ben entrenat i evitant les grips prèvies.
Felicitar al Fernando, al Jaume i al nostre sots-campió Xavier Montesinos!!
Agraïr al Xavi, l'Olga, el Ricard i l'Esther el venir a veure'ns, córrer amb supporters motiva més!!
Com anècdota, no sabeu quina pujada de motivació em va donar una nena petita amb el seu pare animant, vaig prendre la corba a tope i vaig enfilar la recta esprintant, al més pur estil cliclista, realment molt emocionant!

Acabar un any per començar-ne un altre

De vegades quan et pregunten que faries per que l'any que comença sigui millor, et pot venir al cap la resposta "desaparèixer". Què et pot provocar aquesta resposta?

• Que per veure com està tot, millor no veure-ho
• Que et vegis incapaç de pensar en positiu i millorar o reconduir el que hi ha 
• Que la teva existència al món sigui supèrflua
• Altres

Després venen els ànims, les amistats i els suports de compromís i aquell fals consol que sempre queda bé i que és política i socialment correcte.

De totes formes començar l'any, renovar les forces i tornar a intentar-ho és un repte engrescador, esperes que tot sigui millor, la feina, si en tenim, la família, la salut, el gran consol quan no hi ha res més, i, l'esport. nous reptes, nous projectes i noves fites a aconseguir. A mesura que passa l'any, els pals a les rodes van sortint, les individualitats de cadascun o les manques de comunicació van malmetent les coses, ja no parlem dels problemes habituals, com la feina, els diners o el temps. El secret per arribar a un final d'any satisfactori és la gestió de tots els pals per tal de poder aconseguir part del que t'has proposat.

Com sempre aquestes dates són una balança d'optimisme i pessimisme, i, cadascun ha de saber a quin braç s'ha de penjar, compteu fins a tres i salteu! 

Bona entrada d'any i que el 2012 vagi bé!

Treient-me el zero

Ahir va ser un bon dia, vaig acomiadar els 40 amb un bon entrenament de bici amb els meus companys del Club VO2. Tot i estar capficat en rodar ràpid en pla, amb la vista posada a València, anar pujant i baixant sempre és bo, i, més quan una pedra com jo intenta anar rampes amunt, mantenir el ritme i no ofegar-se, ni anar a batzegades, i, amb el somni de pujar algun port seriós aquesta temporada sense morir a l'intent.

Una bona jornada, ben acompanyats per la Myriam i la seva càmera, que immortalitza a aquesta colla tan heterogènia en procedència i tan homogènia en l'esport. Quan tingui la bici, no tindrem fotos, però, si una més al pilot, i, a seguir rient!.

La recuperació de les sensacions.

Recuperar les sensacions, aquest era l'objectiu del diumenge, tornar a confondre'm amb el mar i gaudir-hi nedant. El lloc, la Radikal Marbrava, no és el millor recuperar sensacions en una competició si no vols competir, però, si si el que volies era nedar, només calia abstraure's i nedar, entre peixos, mirant al mar.

Llevar-me a quarts de sis del matí per anar a nedar em feia una mica de mandra, el lleuger vol de fantasmes i el neguit, però, ja que m'havia llevat, hi havia d'anar, un nou repte per explicar. Repasso la bossa i l'avituallament, agafo el cotxe, i, entre la boira em planto a Llafranc, on em trobo a en Quim i a l'Eduard, marxem cap a Calella de Palafrugell a recollir el casquet i el xip, trobar-me amb coneguts i sense gaire ganes d'explicar coses, tornar a retrobar-me amb el mar. Amb l'únic pensament al cap de nedar i gaudir fent-ho començo el ritual, tot anava per dins. Ben equipat i sense pressió, m'apropo a l'aigua, a ajustar-me el neoprè, desenes de peixos em reben, comença a pintar bé la cosa. De nou a terra i amb tot a lloc, marxo cap a la sortida, 7000 metres per endavant, tot el protocol, i, a nedar. 

Després d'uns 200 metres entre una munió de cames i braços, trobo el meu espai, començo el meu repte, tornar a sentir-me bé, a posicionar la braçada en sintonia amb el mar, a acoblar el cos per tal de no trencar l'harmonia, sense perseguir companyies ni defugir-les, tothom és benvingut si vol nedar al meu costat. Cada vegada més a prop les Illes Formigues, que una vegada posats, no venia de 1500 metres més, fins que el decurs de la competició em fa girar, allunyar-me d'elles i fer cap a Llafranc, primer agafant l'espigó com a difícil referència, per la dificultat de veure arran de mar, i, després, prenent el campanar de l'església, que em duria tot just davant de l'arc d'arribada. 

En aquests 7000 metres m'he anat retrobant amb les bones sensacions de nedar en un entorn obert, lliure, de sentir-me part de l'aigua. Les braçades anaven amb fluïdesa, una darrera l'altra, només volia nedar, potser una mica de gust de sal a la boca em feia venir el pensament de beure, però, haver de distreure'm per cercar un avituallament amb l'estat de gràcia amb el que em sentia no entrava en els meus plans, a l'arribada ja beuré i menjaré, tampoc tenia res a guanyar ni a perdre, que competeixin els altres, només tenia el bon moment de mar i delectar-me en cada braçada amb un dia radiant. 

Arribat a la platja, la sorpresa, el bon temps aconseguit, no era important, però, si un temps que premia la constància del ritme i de les bones sensacions, el meu ritme al cap i a la fi, una hora i quaranta-quatre minuts, que en podien haver estat més o menys, però, que em motiven força.

Poso una foto de l'Imma per il·lustrar l'article, doncs, el veritable protagonista era el mar.

Com nen amb sabates noves

Sembla que el temps no passa en va, des del dia que vaig decidir comprar-me una bici de carretera per fer triatlons, fins ahir han passat força mesos, vendre-la fa gairebé un any, i, tot i el gran obsequi dels meus companys de sortides, l'agraïment a en Sergi i en Lluís per poder disposar d'una gran relíquia d'alumini, i, el que semblava inevitable, ja ha passat. He fet el pas de comprar-me, de nou, una bici de carretera, més bona, una de carboni, senzilla i de segona mà, però, pel que em puc permetre, massa i tot.

Ara cal dedicar-li els esforços per acostumar-me a ella, seguir aprenent i compartint hores i ruta amb els meus companys de sortides, els meus companys d'equip, i, tot aquell que vulgui venir a esmorzar després de rodar una miqueta. No sé si la millora es farà evident, alguna cosa hauré de fer jo, però, per ganes que no quedi.

Ahir vaig fer una volta de reconeixement, per acostumar-me a la nova muntura, i, reconec, que ens haurem d'estar més estona que trenta minuts per fer-nos l'un amb l'altre, que em falten cames per anar a grans velocitats, i, de ben segur que també me'n faltaran quan arribi a les pujades, aquest cap de setmana ho comprovarem.

Ens veiem a la carretera!

Compartir amb l'equip un luxe al costat del mar.

Ahir vaig tenir la sensació d'estar en un lloc ideal per entrenar, el mar, la platja, la lluna, i, una piscina fantàstica, sense ser oficial, per la fondària i les línies, però, de 50 metres. Aquesta era la piscina del Club Nàutic Masnou, una instal·lació desaprofitada i plena de possibilitats pels que ens agrada nedar i fer bons entrenaments.

El motiu per canviar la piscina habitual de Cabrera de Mar és el manteniment rutinari i necessari, i, amb la necessitat de trobar un lloc on el Club VO2 pogués entrenar em vaig posar amb contacte amb la Mònica per tal de poder traslladar a l'equip ben a prop de casa. La Mònica encantada en donar-li vida a la piscina ens obre les portes del Nàutic, i, em diu que ens deixarà els llums de la piscina encesos, quina passada!. Però, el millor estava per arribar, els llums de colors canviants donaven ritme a les nostres braçades, i, la piscina feia goig amb una vintena llarga de nedadors.

Per a alguns dels meus companys d'equip era la primera vegada que nedaven en una piscina de 50 metres, pels que ja estem una mica més acostumats era una nova sensació, passar de seguir la línia blava i parar a la creueta, a un fons amb quadrats discontinus i una aigua que era blava, era verda, era groga, era morada i que trencava la foscor de l'entorn. 

Tot i la duresa o compromís amb la millora dels nostres resultats que en Santi i en Ricard ens proposen, fer-ho en un lloc com aquest ens motiva encara més. Ens queden tres sessions al Masnou, aprofitem-les i gaudim-les, serà l'inici d'una gran temporada!.

Jo també he baixat l'Ebre

Des de fa uns dies que m'han retirat de la vida pública, o, això es pensen, he tornat a la realitat del nedador, a repte posat, i, el primer repte que tenia pendent ja ha passat, va ser el dissabte 22 de juliol, i el repte es tractava de baixar l'Ebre nedant des de Xerta fins a Tortosa, el que coneixem com la Baixada del Renaixement, que enguany es feia per desena vegada.

Trobar-me enmig d'una competició d'aigües obertes era una sensació estranya, si més no per estar tant de temps defenent el nedar pel fet de nedar, però, el fet de trobar-me molts companys de braçades, no vaig poder estar per a tots, em va fer sentir molt bé, sense haver entrenat gaire, i, en un estat lamentable de forma, m'esperaven 15700 metres nedant, en un riu, cosa que no havia fet mai, sort que era riu avall, amb el corrent a favor, cosa que no et treu que serien uns 8000 metres reals, tot i això, som-hi!.

No volia competir, si no gaudir de "lo riu", però, entre gairebé 300 persones buscant un lloc per agafar el corrent favorable les "carícies" no van faltar. Ja en marxa i lluitant per un metre de corrent comencem a baixar, la sensació d'anar ràpid la trobes quan et surts del corrent i et passen, quan les herbes del fons deixen d'estar tombades per la força de l'aigua i t'envolten el cos, una sensació angoixant, penses fer una quilometrada en cotxe, moure a la família i quedar-te enganxat  les herbes, quin mal rotllo, apa, apretada i a sortir de les herbes, a retrobar el corrent i a seguir baixant. 

Un altre punt diferent és la presa de referències, veus la boia, comptes les braçades teòriques i quan tornes a mirar, hi ets a sobre, l'has passat o te l'has menjat. Dins d'aquest riu canvien força les referències cal mirar endavant, per trobar les boies i esquivar els bancs d'herbes, no sempre és bo seguir al de davant, cal mirar el fons i veure com es troba la vegetació, i, com mai, cal sentir l'aigua, com em vaig recordar d'en Bruce Lee, calia desconnectar de tot, deixar de competir, de presses, i, tornar a les sensacions, sentir com flueix l'aigua i et porta riu avall, com t'empenys agafant aigua, marcant la braçada. Una vegada assolit aquest estat de fusió, em va costar més d'una hora, començaven les interrupcions, un caiac més perdut que un pop a un garatge, un que tenia pressa per recollir la samarreta i l'entrepà, res que no passi en la part més popular d'una cursa.

Passades les incidències típiques d'una cursa i tornant a l'estat de comunió amb el riu penso que no estaria malament prendre'm un gel dels que porto al banyador, si més no per agafar forces per arribar, però, en aquell moment diviso una motora amb en Joan Marsillach i li pregunto que si vaig bé per anar a Tortosa, i, em contesta que una mica més avall i a l'esquerra, que em quedava un quart d'hora. Perfecte, passo del gel i poso rumb a Tortosa, dues corbes al riu i diviso una torre amb un rellotge, ja ho tinc aquí, segur que arribo. 

Passat el monument feixista als caiguts a la Batalla de l'Ebre, cal recordar als dos bàndols per igual, em va fer aixecar la mà amb les quatre barres, un homenatge a tots els que han mort per la imbecilitat, l'ambició, l'oportunisme, el poder o el fer diners a costa dels altres. Després un record molt sentit, per la meva familia, la que està a peu de riu, la que hi és malgrat tot, i, la que va marxar. Potser és la millor manera de celebrar la consecució d'un repte, la més íntima, la que t'omple les ulleres de llàgrimes. Encara que no hi ha millor manera de fer-te tornar a la realitat com un bon manat d'herba. Poso fil a l'agulla i cap a l'embarcador, a trobar-me amb els companys de viatge i, sobretot, amb la meva família. Content d'haver assolit un nou repte i de poder-ho compartir amb tots.

Com ja sabeu, la vida continua, i, després d'aquest un altre, us el podré explicar?!

Salut i Aigua!